Observant el Sol

Postal antiga del Sol

Postal del sol publicada al blog Tortosa Antiga

Recentment, el blog Tortosa Antiga ha publicat una reproducció d’una postal de principis del segle XX, que mostra dues imatges del Sol fetes a l’Observatori de l’Ebre. Una de les dues fotografies mostra el nostre estel amb taques i l’altra el mostra lliure de taques. Pot ser que la visió d’aquesta postal hagi generat preguntes als lectors del blog. Per què es van fer aquestes fotografies? Se’n fan encara?

El Sol és un estel, com qualsevol altre dels estels que cobreixen el cel per la nit. De fet és un estel força normal i corrent, tot just una mica més gran que la mitjana, i està situat a la perifèria d’una galàxia espiral, anomenada Via Làctea. De fet, aquesta galàxia nostra conté més de 200 mil milions d’estrelles! Poc s’ho podien imaginar els antics això, que es pensaven la Terra era el centre de l’Univers. Però, tot i ser una estel poc especial a l’escala de l’Univers, el Sol és molt especial per nosaltres, ja que és el nostre estel, el que es troba al centre del nostre sistema solar i el que ens aporta l’energia que possibilita la major part dels processos físics i biològics de la Terra, des dels vents a la fotosíntesi. Així doncs, el Sol és important i cal que l’entenguem bé, ja que els canvis que pugui patir, ens afectaran de manera força directa.

Estructura del Sol

Estructura del Sol (NASA)

El Sol és una esfera gegant d’hidrogen i heli i funciona com un gran reactor de fusió nuclear. Al seu nucli, la pressió és tan alta que els àtoms d’hidrogen s’hi fusionen i es transformen en heli. Aquesta fusió dels nuclis d’hidrogen genera molta energia, que és la que nosaltres rebem. Aquesta energia, que es genera al nucli del Sol, no queda atrapada al centre, al contrari es propaga cap a l’exterior, mitjançant diferents processos, segons a quina capa ens trobem. Així, a mesura que ens allunyem del centre, ens trobem amb la capa radiativa, la capa convectiva, la fotosfera i l’atmosfera solar. La capa que nosaltres veiem a simple vista és la fotosfera. Aquesta és la capa que emet la part de llum solar que és visible amb els nostres ulls. A la Terra, no només rebem la llum del Sol, els fotons, també rebem les partícules que constitueixen el vent solar, principalment electrons i protons. El vent solar és el causant, entre d’altres fenòmens, de les aurores boreals.

Els processos físics que tenen lloc a les diferents capes del Sol no són del tot estables, és a dir, pateixen variacions en el temps que fan que variï la quantitat d’energia i partícules que ens arriben del Sol. De fet, de vegades es produeixen explosions violentes que provoquen grans ejeccions de material. Aquest material emès, en arribar a la Terra, pot causar problemes, per exemple, a les xarxes de distribució d’energia elèctrica, com ja vam explicar recentment en aquest blog, i als sistemes de telecomunicació.

Foto del Sol feta a l'Observatori de l'Ebre

Foto del Sol feta a l'Observatori de l'Ebre el 27 de setembre de 2011.

Si mirem el Sol amb un instrument adequat (mai el mireu a ull nu ni amb cap filtre improvisat!), és probable que hi vegem taques més fosques. Aquestes taques són zones que pateixen anomalies del camp magnètic del Sol, les quals ens indiquen que l’astre té més activitat del normal. Així doncs, l’estudi de l’evolució de les taques solars ens serveix per a estudiar l’evolució de l’activitat solar. I com que l’activitat solar afecta tants processos de la Terra, des del clima a les telecomunicacions, l’observació de l’evolució de les taques solars és molt important.

L’avantatge de les taques solars és que es poden observar amb instruments força senzills, fet que ha possibilitat l’obtenció de sèries molt llargues d’observacions. De fet, tenim registre d’observacions de taques solars força fiables que es remunten al segle XVII. Els registres menys acurats comencen molt abans, ja abans de la nostra era.

Figura d'volució del nombre de Wolf

Evolució del nombre de Wolf des dels anys 40 fins ara (dades de l'OE)

Una manera d’estudiar l’evolució de l’activitat solar és utilitzar el nombre de Wolf, el qual és un índex que es calcula a partir del nombre de taques i de grups de taques solars. L’evolució d’aquest índex al llarg del temps ens indica l’evolució de l’activitat solar. El nombre de Wolf fou ideat a finals del segle XIX. Per exemple, a la figura hi podreu veure la sèrie del nombre de Wolf calculada amb les fotografies fetes diàriament a l’Observatori des de fa ja més de cent anys. La sèrie mostra molt bé que l’activitat del Sol varia seguint un cicle força regular d’uns onze anys de durada. No obstant aquest cicle no ha estat constant al llarg del temps, per exemple, durant la segona meitat del segle XVII quasi no es van observar taques solars. Aquest període es coneix com el mínim de Maunder i va coincidir amb la part més freda de la petita edat de gel. És possible que aquest mínim d’activitat solar, influís en la intensificació d’aquest període de fred.

Foto del telescopi de l'OE

Foto del telescopi utilitzat actualment per fer les fotos solars

Un cop coneguda la importància de les taques solars, podeu entendre que els més de cent anys d’observacions regulars del Sol a l’Observatori de l’Ebre tenen molt de valor, ja que pocs centres mundials poden dir que han estat tan constants en les seves observacions. Així doncs, els observadors i investigadors del nostre centre, amb constància i paciència, han fet una gran labor per conèixer l’evolució de l’activitat Solar i així ajudar al desenvolupament de la ciència Solar i la Geofísica.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Divulgació i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.