Ha mort Josep O. Cardús i Almeda

Dimarts, 3 de gener, va morir a Sant Cugat del Vallès el P. Josep O. Cardús i Almeda, S.J., a l’edat de 97 anys.

Josep O. Cardús i Almeda va néixer a Barcelona, el 25 de desembre de 1914. En un temps en què els viatges no eren tan comuns com en l’actualitat i les diferències culturals eren possiblement molt més grans que ara, la seva formació va ser àmplia i internacional: es va llicenciar en Filosofia a Itàlia (Facultat Pontifícia d’Avigliana, 1939); en Teologia a Irlanda (Facultat Pontifícia de Dublín, 1948); va fer l’últim curs de formació jesuítica (després de la Teologia) a França; només va tornar a Espanya entre els estudis de Filosofia i Teologia per fer la carrera de Ciències Físiques a la Universitat de Barcelona (on es va llicenciar amb premi extraordinari a 1944). A més va aprofitar l’estada a Irlanda i França per conèixer altres observatoris, experiència que va utilitzar per a la seva labor posterior a l’Observatori de l’Ebre. Aquest contacte amb altres Centres i investigadors d’arreu del món va ser una constant en la seva activitat, contactes que el van ajudar, a ell i com a conseqüència al Centre, a adaptar-se als avenços científics i tecnològics de cada moment.

A l’Observatori de l’Ebre (al qual va ingressar l’any 1949, encara que ja hi col·laborava des de 1942), hi va trobar un mestre excepcional, el P. Romañà, amb qui va establir una gran amistat i que li va ajudar a crear un estil propi. La seva situació i coneixements li van permetre una gran independència de decisió en l’àmbit científic, ja que, d’una banda no es va sentir lligat per raons polítiques i, per una altra tenia un gran coneixement de l’estat de la seva especialitat. Això explica el ben rebut que va ser en la multitud de comitès en què va participar i els encàrrecs que va rebre en qüestions tan complexes com la confecció del reglament de l’Associació Internacional de Geomagnetisme i Aeronomia (IAGA).

A l’Observatori va ocupar els càrrecs de Cap de la Secció Magnètica (1949-1991), de la Secció Heliofísica (1949-1964; 1967-1986) i de la Secció Sísmica (1976-1987); va ser Vicedirector de 1952 a 1971 i Director des d’aquesta data fins a 1985. Així, és difícil poder glossar tota la seva trajectòria i les seves nombroses aportacions científiques i tècniques. Tanmateix, es pot ressaltar, com aspecte fonamental, que els seus coneixements van tenir un caràcter molt multidisciplinari. A més dels seus amplis coneixements filosòfics i teològics, sempre va estar molt al dia de les investigacions en els diversos camps de coneixement relacionats amb les Seccions de l’Observatori. Però és sobretot en el camp del Geomagnetisme i, més concretament, en les variacions magnètiques d’origen extern, on va més esmerçar el seu esforç i dedicació i on més va destacar la seva contribució científica durant tants anys. Cal ressaltar les observacions magnètiques a Guinea Equatorial, durant l’eclipsi de Sol de 1952, aportant una contribució a l’estudi del que actualment es coneix com electrojet equatorial; el seu paper en la instal·lació de l’Observatori Geofísic d’Addis-Abeba i en la instrucció del personal de l’Observatori de Stonyhurst (Anglaterra). També va ser important la seva labor com a Secretari del Comitè d’organització del Comitè Especial per a l’Any Geofísic que va assumir l’any 1956. L’any 1959, en un simposi a Utrecht, va confrontar les observacions de l’Any Geofísic Internacional amb les noves teories sobre els plasmes, la magnetosfera i la magneto-hidrodinàmica. Posteriorment, l’any 1961, va ser convidat a exposar els resultats obtinguts durant l’Any Geofísic Internacional a l’Assemblea de la IAGA de Kyoto. L’any 1962, quan Espanya s’adhereix a l’International Quiet Sun Year (IQSY), el P. Cardús va jugar un paper cabdal com a membre del Comitè executiu de l’operació i com informador pel Geomagnetisme. Des de 1954 va conduir el Servei de Variacions Magnètiques Ràpides de la IAGA. Un aspecte que sempre va voler cuidar, que va heretar dels seus antecessors i que va transmetre als seus deixebles, va ser la necessitat de participar en congressos nacionals i internacionals. Aquesta participació tampoc era igual de senzilla a mitjans del segle XX com n’és ara a principis del XXI. En els temps de la guerra freda era palesa la presència dels dos blocs en la Unió Internacional de Geodèsia i Geofísica (IUGG) i les associacions de la Unió. D’aquesta manera, sempre que es designava per a algun càrrec a algú d’un dels blocs, calia inventar alguna comissió per a algú de l’altre. El P. Cardús va lluitar fortament, amb arguments recolzats en les necessitats científiques, contra aquesta pràctica que de vegades col·lapsava les decisions. La claredat en l’exposició i l’equanimitat dels seus arguments va fer que el grup de Països en Desenvolupament de la IAGA, li demanés que assistís a les seves reunions per ajudar-los en els seus debats.

És principalment gràcies a la seva participació intensa en les Assemblees Internacionals, a la seva personalitat activa i al seu caràcter inconformista que va adquirir un gran renom en el món científic. A més dels càrrecs ja esmentats, podem destacar que va ser Vicepresident del Comitè per al Mapa Magnètic Mundial; Membre i President del Comitè de Finances de la IUGG; i Membre del Comitè Executiu, Vicepresident i Secretari General de la IAGA. Pel seu llarg servei a l’Associació Internacional de Geomagnetisme i Aeronomia, l’any 1988 va rebre el nomenament de Membre Honorari, un premi reservat per un molt pocs investigadors. A nivell nacional, també ha estat delegat, en algunes ocasions i president en altres, de diversos Comitès, com el de Geodèsia i Geofísica i la seva Secció de Geomagnetisme, el de Relacions Sol-Terra, el d’Astronomia o el de Recerca Espacial. També va ser membre numerari de la Reial Acadèmia de Ciències. Per la seva perseverant dedicació al món de la ciència, l’any 2004 va rebre la Medalla del Mèrit Científic de la Universitat Ramon Llull.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Notícies i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.