Catalunya, declinació est.

Brúixola.

La brúixola s’ha utilitzat tradicionalment per a l’orientació. A casa nostra, l’agulla apunta molt aproximadament cap al nord veritable (el geogràfic), però de manera més precisa cal dir que està lleugerament decantada cap a l’est.

El territori català es troba ja pràcticament a l’est de la línia àgona o línia de Declinació zero; així ho corroboren les mesures del camp magnètic terrestre realitzades per l’Observatori de l’Ebre.

Aquest és el resultat d’una lenta deriva natural del camp magnètic que es manifesta amb la direcció en què es desvia la brúixola respecte al nord geogràfic (o veritable): A l’oest de la línia àgona, l’agulla apunta lleugerament cap a ponent; a l’est, cap a llevant.

Aquest llindar natural, de condició dinàmica, va començar a penetrar les comarques més orientals del territori durant el 2009, i sortirà per la seva part més occidental a finals d’aquest any o principis de 2015, recorrent el país d’est a oest a raó d’uns 50 quilòmetres per any.

Teodolit.

Aparell de mesura precisa de la direcció del camp magnètic a l’Observatori de l’Ebre.

L’Observatori de l’Ebre, establert el 1904 a Roquetes, s’ha vist obligat, en la darrera dècada, a migrar els instruments de mesura del camp geomagnètic a un indret proper a la vila d’Horta de Sant Joan per raons de “soroll electromagnètic”. Degut a la proximitat de l’Observatori a zones urbanes, les mesures a l’emplaçament tradicional havien adquirit un component artificial que impedia la correcta determinació dels fenòmens magnètics naturals. Aquest component artificial és degut, entre d’altres, a l’electrificació del tren.

Malgrat això, podem afirmar que la línia àgona va travessar l’Observatori a l’abril de 2014 (veure enllaç a la nostra plana web), mentre que les mesures a la nova ubicació mostren com la declinació mitjana (a Horta de Sant Joan) ha passat progressivament d’oest a est durant el passat setembre. Tot plegat un fet anecdòtic, però tanmateix remarcable, si tenim en compte que aquest fenomen es va produir per darrera vegada a casa nostra fa 350 anys.

Mapa amb la línia àgona sobre  Catalunya.

Mapa on es mostren les línies d’igual declinació magnètica. En groc, la línia àgona (lloc geomètric on la declinació és zero) esperada pel model IGRF per a gener de 2015. Catalunya es mostra pràcticament a llevant de la línia àgona. Font: NOAA, EUA.

Publicat dins de Divulgació | Etiquetat com a , | Envia un comentari

L’estiu del 2014 ha sigut lleugerament més càlid i més plujós que la climatologia.

Les dades de l’estació meteorològica de l’Observatori de l’Ebre (Roquetes, Baix Ebre) mostren que l’any 2014 ha sigut més càlid i plujós que la climatologia, però la major part de la precipitació s’ha recollit en dos únics esdeveniments.

Evolució de la temperatura màxima i mínima i de la precipitació durant els mesos de juny, juliol i agost de 2014.

Evolució de la temperatura màxima i mínima i de la precipitació durant els mesos de juny, juliol i agost de 2014.

Temperatura

Les temperatures mitjanes dels mesos de juny, juliol i agost van ser de 24.3 ºC, 26.2 ºC i 26ºC respectivament, mentre que els valors normals (mitjana del trentenni 1981-2010) corresponents són de 23.4ºC, 26.3 ºC i 26.5 ºC . La major diferència s’assoleix al més de juny (+0.9 ºC). El mes de juliol la diferència és negativa (-0.1 ºC) i la de l’agost és nul·la.

També es durant el mes de juny que s’assoleix el valor màxim absolut del l’estiu 2014, ja que el dia 13 es van enregistrar 37.0 ºC. Aquesta temperatura és bastant alta, però per sota del valor extrem d’un mes de juny que és de 38.2 ºC (23 de juny de 2005). Les diferències més grans respecte als valors normals de les temperatures màximes i mínimes mitjanes també són del mes de juny. Així, la mitjana de màximes fou de 30.5 ºC (1.1 ºC per sobre del valor normal) i la mitjana de mínimes 18.1 ºC (+ 0.6 ºC).

Els valors dels mesos de juliol i agost són força comparables als valors normals, essent l’anomalia del mes de juliol, molt petita però negativa, és a dir, més fred que la mitjana. La temperatura mitjana màxima fou de 32.1 ºC (-0.1 ºC) i 31.9 ºC (-0.4 ºC) respectivament, mentre que per les mitjanes de mínimes tenim 20.2 ºC (-0.1 ºC) i 21.0 (+0.4 ºC).

De les 92 nits de l’estiu, 45 foren tropicals (temperatura mínima >20.0ºC). La gràfica adjunta mostra l’evolució de les temperatures màximes i mínimes diàries, els valors mitjans per a cada mes i els valors mitjans normals. S’aprecia clarament el màxim absolut i destaquen dos dies en que la temperatura màxima no va sobrepassar els 25ºC, com són el dia 24 de juny (23.3 ºC) i el 21 d’agost (24.0 ºC)

Precipitació

Les precipitacions d’aquest estiu han estat lleugerament més grans que la climatologia (trentenni 1981-2010), però la major part de l’aigua s’ha recollit en només dos dies.

Aquest estiu s’han recollit en total 100.4 mm mentre que els valors normals de la sèrie (1981-2010), ens donen un valor de 73.1 mm, i si agafem tota la sèrie (1880-2013) tenim un valor mitjà acumulat de 84.3 mm.

La distribució per mesos d’aquesta precipitació és bastant irregular. El mes de juny va ser bastant sec amb únicament 5.6 mm. El juliol, amb 35.9 mm, va ser força plujós per al que és habitual en aquest mes, però cal tenir en compte que 34.7 mm van caure en un sol dia, el dia 3. A partir d’aquesta data no es registra cap dia de precipitació superior a 0.1 mm. Finalment durant el mes d’agost també s’ha enregistrat més precipitació de la que marquen els valors mitjans. En concret es van recollir 58.9 mm, essent destacable la precipitació del dia 22 amb un total de 47.1 mm, en només 2 hores i 20 minuts.

Veiem que la distribució de la precipitació estiuenca ha estat bàsicament tempestuosa i és remarcable el fet de que més del 70 % de la precipitació de tot l’estiu es recollís en dos dies, com s’aprecia a la gràfica adjunta on es veuen clarament els dos pics en el registre de precipitació.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , | Desactiva els comentaris

Les nits càlides arriben més d’hora que a principis de segle

El divendres 13 i el dissabte 14 de juny van ser els primers dies de l’any en que la temperatura no va davallar de 20 ºC. Aquest llindar és significatiu perquè es defineix la nit tropical com aquella en que la temperatura no davalla dels 20ºC. La pregunta que ens fem és si aquestes temperatures mínimes tan altes van arribar més d’hora que de costum o no.

Per tal de fer una comparativa amb la sèrie històrica (1910-2014), hem buscat quina ha estat la primera data de l’any en que la temperatura mínima va ser igual o superior a 20 ºC.

Evolució de la data del primer dia de l'any en que la temperatura mínima supera els 20ºC.

Evolució de la data del primer dia de l’any en que la temperatura mínima supera els 20ºC.

El gràfic que hem elaborat mostra que des de 1910 fins a meitats de la dècada dels 50 hi ha un avançament de la data, passant per un període més o menys estable fins a la dècada dels 90 en que aquest valor s’assoleix més tard, per tornar a presentar un avançament de la data.

Així, durant la dècada 1910-1919 el valor mig fou el 5 de juliol, mentre que el valor mig dels 10 darrers anys (2005-2014) ha estat el 16 de juny, 19 dies mes aviat. És a dir, la data de la primera nit tropical s’està avançant.

En relació a la situació del divendres 13, també hem de dir que aquell dia vam assolir una màxima de 37 ºC. Aquest és un valor molt alt per la data, tot i que no és un rècord històric absolut per a un 13 de juny, ja que el 13 de juny de l’any 1981 vam assolir 37.4 ºC.

p.s. Cal tenir en compte que la temperatura mínima del dia complet no té perquè coincidir amb la temperatura mínima de la nit, però per fer l’anàlisi més simple, hem mirat les temperatures mínimes diàries, ja que la temperatura mínima nocturna no s’enregistra tal qual a la base de dades. Les conclusions resultants de fer-ho d’una o altra manera no canvien significativament l’anàlisi.

Publicat dins de Divulgació | Desactiva els comentaris

La nit del 5 al 6 de novembre fou una nit tropical

Durant la nit del 5 al 6 de novembre es va enregistrar una temperatura mínima de 21.6 ºC, essent una nit tropical (temperatura superior a 20 C).

Però, paradoxalment, la mínima absoluta del dia 5 de novembre va ser de 16.7 ºC i la del dia 6 fou encara més baixa, 15.0 ºC. Com és que els 21.6 ºC no han quedat enregistrats a la sèrie de temperatures mínimes diàries?

Evolució de la temperatura al llarg del 5 i 6 de novembre de 2013.

Evolució de la temperatura al llarg del 5 i 6 de novembre de 2013. Feu clic a sobre per veure la imatge ampliada.

Això es degut a que les mínimes diàries les comptabilitzem de 0 a 24 hores. Com podeu veure a la gràfica adjunta, en el cas del dia 5 el valor més fred s’assolí a les 01:30 mentre que el dia 6 la mínima ocorregué a les 23:59.

És a dir els dos mínims es van enregistrar a la matinada del dia 5 i al final del dia 6, quedant la nit del 5 al 6 com a molt càlida. D’aquesta manera, la temperatura de la nit del 5 al 6 no quedarà enregistrada a la sèrie de temperatures mínimes diàries, perquè la seva temperatura no va ser més baixa que les mínimes dels respectius dies.

Això fa que sigui difícil comparar aquesta nit amb les dades històriques, perquè aquesta nit no quedarà enregistrada a la sèrie de mínimes diàries històriques, perquè durant aquella nit no s’hi va enregistrar cap mínim absolut diari.

En relació a la temperatura màxima, podem dir que la del dia 6 va ser de 28.2 ºC, que iguala la màxima absoluta per un més de novembre (3-11-1924).

Publicat dins de Notícies | Etiquetat com a | Desactiva els comentaris

Aquest dissabte esperem una probable tempesta geomagnètica intensa

Ampliació de l'ionograma corresponent a les 07:05. L'eix d'ordenades mostra l'altura (km) i l'eix d'abscisses mostra la freqüència (MHz).

Ampliació de l’ionograma corresponent a les 07:05. L’eix d’ordenades mostra l’altura (km) i l’eix d’abscisses mostra la freqüència (MHz).

Aquest matí s’ha detectat una fulguració solar (M6.5). Una fulguració solar és una tremenda explosió en el Sol que allibera, de forma sobtada, l’energia emmagatzemada en els seus camps magnètics. En qüestió de pocs minuts el material es calenta a molts milions de graus i produeix un esclat de radiació en tot l’espectre electromagnètic.

Segons l’alerta del Solar Influences Data Analysis Center a Bèlgica, la fulguració ha anat acompanyada d’una Ejecció de Massa Coronal (EMC) i, donada la posició de la regió activa, és probable que hi hagin efectes a la Terra.

Ampliació de l'ionograma corresponent a les 07:15. L'eix d'ordenades mostra l'altura (km) i l'eix d'abscisses mostra la freqüència (MHz).

Ampliació de l’ionograma corresponent a les 07:15. L’eix d’ordenades mostra l’altura (km) i l’eix d’abscisses mostra la freqüència (MHz).

Els sensors del satèl·lit SOHO/LASCO han detectat que la velocitat aproximada vers la Terra de l’EMC és d’uns 1000 km/s, amb la qual cosa s’espera que en arribe cap el matí-matinada d’aquest dissabte 13 d’abril. Degut a la configuració de l’EMC, es probable que genere un tempesta magnètica intensa, però encara que és massa aviat per saber-ne l’impacte. Es per aquest motiu que els registres magnètics de l’Observatori encara no mostren cap efecte. Els esperem el dissabte.

La imatge de la variació del flux de raigs X associat a la fulguració solar mostra un augment sobtat. Els efectes d’aquest augment ja s’ha detectat al registre ionosfèric de l’Observatori. Si ens fixem en l’ampliació dels ionogrames corresponents a les 07:05, 07:15 i 07:20 TU, veiem que la regió E en el primer cas presenta els valors normals per aquesta època de l’any i hora. Després, a les 07:15 ha desaparegut. Finalment a les 07:20 presenta un valor força més alt del que s’esperava.

Ampliació de l'ionograma corresponent a les 07:20. L'eix d'ordenades mostra l'altura (km) i l'eix d'abscisses mostra la freqüència (MHz).

Ampliació de l’ionograma corresponent a les 07:20. L’eix d’ordenades mostra l’altura (km) i l’eix d’abscisses mostra la freqüència (MHz).

L’augment en el flux de raig X rebut a l’atmosfera hauria pogut generar un augment sobtat de la ionització en capes baixes (Regio D) i mitjanes (regió E) de l’atmosfera. En la regió D, degut a la major densitat atmosfèrica, s’absorbiria gran part de l’energia de les ones de ràdiofreqüència i ens impediria observar les regions superiors. Aquest fenomen explicaria perquè desapareix el senyal corresponent a la regió E. Un cop estabilitzada la fulguració (pocs minuts), la ionització en les capes més baixes cau ràpidament degut a la gran densitat de la regió i l’absorció d’ones de radio deixa de ser efectiva. En canvi, podria mantenir-se certa ionització addicional en les capes mitjanes (regió E) durant més temps ja que els mecanismes de pèrdua d’ionitzacio són mes lents que el les capes baixes. Aquest fet explicaria perquè els ionogrames posteriors a la fulguració mostren valors bastant superiors als esperats per l’època.

Aquesta fulguració es possible que hagi provocar bloquejos en les ràdio-comunicacions, que són especialment indesitjats el les regions polars. Aquests efectes deixarien incomunicats els vols circumpolars i les companyies aèries es veuen obligades a modificar les seves rutes i traslladar-les per camins més llargs, amb el conseqüent augment de consum d’hidrocarburs i de contaminació.

Publicat dins de Notícies | Etiquetat com a , , , | Desactiva els comentaris

L’OE crea un innovador model per al cartografiat del camp magnètic terrestre

L’Observatori de l’Ebre publica un nou model per cartografiar el camp geomagnètic a l’Atlàntic Nord aprofitant les dades recollides pels vaixells oceanogràfics.

La terra disposa d’un camp magnètic que, entre d’altres fenòmens, causa l’orientació de les brúixoles cap una direcció propera al Nord geogràfic. No obstant, la intensitat i la direcció d’aquest camp no són iguals a tot arreu ni són constants en el temps, de manera que, per exemple, els usuaris d’una brúixola han de tenir en compte quina correcció han d’aplicar, segons l’any i el lloc on es troben. La variació temporal del camp geomagnètic és molt lenta, és per això que l’anomenem variació secular, ja que canvia al llarg dels segles. Així doncs, per a moltes aplicacions científiques i tecnològiques, és útil disposar d’una bona cartografia del camp geomagnètic, que ens indiqui amb precisió com és el camp en un lloc i en un moment determinats. Concretament, aquestes cartografies són essencials per als estudis sobre l’avaluació dels riscos naturals derivats de la meteorologia espacial (és a dir, l’estudi dels efectes de l’activitat solar sobre la Terra), l’exploració mineral i petrolífera, o la navegació.

Distribució espacial de les dades marines (roig) i d'observatoris (en  blau, amb el seu codi) emprades per a l'elaboració del model.

Distribució espacial de les dades marines (roig) i d’observatoris (en blau, amb el seu codi) emprades per a l’elaboració del model.

Analitzant l’evolució de la cartografia geomagnètica dels darrers segles o dècades, hem pogut detectar regions de la Terra on la intensitat del camp magnètic és sempre anormalment feble. Per exemple, una d’aquestes regions es troba a l’Atlàntic Sud. Allí, la intensitat del camp magnètic és aproximadament el 75% de la que trobem a les regions equatorials i només un 30% de la que observem a les regions polars. Això fa que, en aquesta zona de l’Atlàntic Sud, l’escut protector del camp magnètic terrestre, que ens protegeix de les partícules que ens arriben de l’espai, sigui feble i, per tant, no pugui protegir bé els satèl·lits artificials que sobrevolen la zona, els quals en pateixen les conseqüències. A l’àrea occidental de l’Atlàntic Nord, hi tenim també una regió geomagnèticament interessant. Allí la variació secular és especialment ràpida. És important que els models matemàtics que utilitzem per a fer la cartografia geomagnètica siguin capaços de reproduir el comportament del camp en aquestes regions més atípiques.

No obstant, la informació que disposem per a elaborar aquestes cartografies és limitada. Concretament, els estudis es realitzen a partir de les dades recollides, des de finals del segle XIX, pels diferents observatoris geomagnètics, com ara el nostre. El problema, és que aquests observatoris no estan ben repartits geogràficament (els observatoris solen ser propers als nuclis de població), deixant al descobert grans àrees oceàniques. Aquest fet dificulta força l’elaboració de la cartografia del camp geomagnètic. Però, per sort, disposem d’altres fonts de dades que ens poden ajudar a superar aquest problema. Per una banda, podríem emprar les observacions que realitzen els satèl·lits, per l’altra, i aquesta és la novetat de l’estudi que presentem en aquest article, disposem també de les mesures que els vaixells de recerca oceanogràfica han anat recollint durant de les seves travessies. En aquells punts on es creuen dues trajectòries, podem calcular amb precisió la variació del camp geomagnètic. D’aquesta manera, podem aprofitar les dades recollides durant les expedicions oceanogràfiques que s’han anat realitzant al llarg dels anys.

Distribució espacial de les dades marines (roig) i d'observatoris (en  blau, amb el seu codi) emprades per a l'elaboració del model.

Evolució de la variació secular de la intensitat del camp magnètic (en nanoTesles/any) per a l’Atlàntic Nord des del 1960 fins al 2000, com
a resultat del model.

Aprofitant aquesta idea i la nostra expertesa en l’anàlisi de les diferents variacions del camp geomagnètic, hem elaborat un nou model per a la variació secular de la intensitat del camp geomagnètic utilitzant les dades marines d’encreuament que hem mencionat al paràgraf anterior. Una primera versió d’aquest model s’ha obtingut per a la regió de l’Atlàntic Nord pel període 1960-2000, que és el període en el que tenim més i millors dades.

Els resultats indiquen que el nostre nou model regional millora la predicció donada pels millors models globals, de manera que servirà per representar millor el camp geomagnètic sobre les grans àrees desproveïdes d’observatoris, sobretot per als períodes en els quals no disposem d’informació de satèl·lit. Aquest resultat ajudarà a pal·liar una important limitació dels models disponibles fins ara.

Aquest projecte ha estat finançat, en part, per la Generalitat de Catalunya. En ell hi han participat el Dr. Joan Miquel Torta i l’Àngela Talarn, de l’Observatori de l’Ebre, en una col·laboració amb el Dr. Javier Pavón-Carrasco, que fou doctorand del Dr. Torta fa uns anys i ara es troba realitzant una estada post-doctoral a l’Instituto Nazionale di Geofisica e Vulcanologia de Roma. També hi han participat, havent-hi subministrat i pre-tractat les dades marines, el Dr. Manuel Catalán del Real Observatorio de la Armada (San Fernando, Cadis) i el Dr. Takemi Ishihara de l’Institute of Geology and Geinformation del Japó. El treball s’ha publicat a la prestigiosa revista Physics of the Earth and Planetary Interiors.

Cita completa del treball: Pavón-Carrasco, F.J. et al., 2013. Improving total field geomagnetic secular variation modeling from a new set of cross-over marine data. Physics of the Earth and Planetary Interiors, 216, pp.21–31.

Publicat dins de Recerca | Etiquetat com a , | Desactiva els comentaris

Un hivern plujós, ventós i tèrmicament suau

Arriba la primavera i amb ella les ganes d’aprofitar els espais oberts i la natura. Enguany ens fa prou ganes ja que hem tingut un hivern marcat per la pluja i el vent.

Precipitació total hivernal a l'Observatori de l'Ebre i superposició del valor d'enguany.

Precipitació total hivernal a l’Observatori de l’Ebre i superposició del valor d’enguany.

Precipitació màxima en un dia a l'hivern a l'Observatori de l'Ebre i superposició del valor d'enguany.

Precipitació màxima en un dia a l’hivern a l’Observatori de l’Ebre i superposició del valor d’enguany.

L’hivern ha sigut clarament plujós. Hem tingut 11 dies de pluja (> 1mm) i hem acumulat 168.8 mm, que no està gens malament, ja que només 10 hiverns de la sèrie han acumulat més precipitació que el d’enguany. El camp ho agrairà. D’aquests 168 mm, 58.4 mm van caure en un sol dia, el 28 de febrer. Aquest és el 7è dia d’hivern més plujós de tota la sèrie. De fet, la situació general de llevant que ens va portar la pluja de finals de febrer, també va causar una bona nevada al Port.

Mitjana de la ratxa màxima  diària hivernal i superposició del valor d'enguany.

Mitjana de la ratxa màxima diària hivernal i superposició del valor d’enguany.

Les nostres comarques són ben conegudes pel Mestral, un vent fort que quan bufa ens dificulta moltes de les tasques que fem a l’aire lliure. Enguany el vent s’ha fet sentir, essent la mitjana de la ràfega màxima de cada dia la més alta des de 1986. També, el nombre de dies de vent ha estat alt, hem tingut 23 dies amb ratxes de vent de més de 72 km/h, només superats pels anys 87 i 88 (des del 1986).

Mitjana hivernal de les temperatures màximes i mínimes a l'Observatori de l'Ebre i superposició de la mitjana d'enguany.

Mitjana hivernal de les temperatures màximes i mínimes a l’Observatori de l’Ebre i superposició de la mitjana d’enguany.

A nivell de temperatura, l’hivern ha estat prou suau. Tant la mitjana de les màximes com de les mínimes han sigut altes. El cas més interessant és el de les temperatures màximes. La mitjana d’enguany (16.4°C) hauria sigut un extrem a principis de segle, però ara és ben normal. El canvi climàtic està fent augmentar les màximes. La temperatura mínima absoluta de l’hivern també ha sigut suau, amb prou feines ha baixat dels 0°C (-0.8°C) i la temperatura màxima ha estat força càlida, el 31 de gener vam arribar a 24°C.

Veurem com es presenta la primavera, però, com ja sabeu, mai plou a gust de tothom! ;-)

Publicat dins de Notícies | Etiquetat com a , | Desactiva els comentaris

L’Observatori desenvolupa un model pioner per a la predicció de l’estat de la ionosfera

El grup de Geomagnetisme i Aeronomia de l’Observatori de l’Ebre ha publicat un treball al Journal of Geophysical Research de la Unió Americana de Geofísica (AGU, en anglès). En aquest treball s’hi presenta el nou model desenvolupat pel grup, el qual permet preveure l’estat de la ionosfera en condicions pertorbades.

La ionosfera és la capa de l’alta atmosfera que està ionitzada. Quan diem que està ionitzada, ens referim al fet que les molècules que formen l’aire han perdut els seus electrons, els quals es mouen lliurement. Així, la ionosfera es comporta com un conductor elèctric. La causa principal de la ionització és la interacció de l’atmosfera amb la radiació solar a les capes altes de l’atmosfera.

Figura 1.

Figura 1: Exemple de la reflexió de les ones electromagnètiques a la ionosfera depenent de la seva freqüència. De 1 a 4 es representen les ones de menys a més freqüència.

L’estat d’aquesta capa influeix molt en la propagació de les ones electromagnètiques, especialment en les ones de ràdio, per tant, el seu estudi és molt important. De fet, sense ionosfera no podríem realitzar comunicacions de ràdio a llarga distància, perquè la Terra és esfèrica i les ones es propaguen en línia recta, de manera que els senyals es perdrien cap a l’espai. Però, per sort, tenim la ionosfera, que es comporta com un espill que reflecteix les ones electromagnètiques, permetent que aquestes puguin arribar a punts allunyats de la Terra (vegeu la Figura 1). En conseqüència, per poder realitzar comunicacions amb precisió, cal conèixer l’estat de la ionosfera en tot moment, ja que aquesta varia de manera significativa al llarg del dia, de l’any i del cicle solar. En aquests casos, les variacions són sistemàtiques i conegudes, de manera que hi ha molts models que en prediuen els canvis amb precisió. En aquest cas diem que la ionosfera està “tranquil·la”.

Figura 2

Figura 2: Exemples de la reflexió de les ones electromagnètiques quan hi ha una variació a la ionosfera. S’observa que l’ona reflectida no arriba al lloc esperat. Per tant es poden perdre la comunicació entre els dos punts.

No obstant, hi ha variacions irregulars i sobtades, com per exemple, les variacions que es produeixen quan hi ha una tempesta geomagnètica, és a dir, quan el camp magnètic de la Terra i l’estat de la ionosfera es veuen afectats per una arribada sobtada d’un gran nombre de partícules solars. En aquests casos diem que la ionosfera està “pertorbada”. Aquestes variacions de l’estat de la ionosfera són més complexes i per tant més difícils de predir. Però, degut a la importància de l’estat de la ionosfera per a les comunicacions (Figura 2), durant els darrers anys, s’han realitzat grans esforços, amb més o menys encert, per intentar predir-les. Aquest és el cas de l’estudi que hem realitzat a l’Observatori de l’Ebre i que presentem a continuació.

Altura del màxim de ionització de la ionosfera (hmF2). Blau: comportament tranquil. Vermell: comportament observat els dies de la tempesta geomagnètica (7-9 Nov 2004). Negre: Prediccions del model de l’observatori de l’Ebre.

Figura 3: Altura del màxim de ionització de la ionosfera (hmF2). Blau: comportament tranquil. Vermell: comportament observat els dies de la tempesta geomagnètica (7-9 Nov 2004). Negre: Prediccions del model de l’observatori de l’Ebre.

La nostra nova aportació ha estat la creació d’un model, és a dir, d’una nova eina matemàtica, que ens permet preveure l’augment de l’altura de la ionosfera en condicions pertorbades quan hi ha una tempesta geomagnètica. Així, per primera vegada, som capaços de preveure, en temps real, les variacions significatives de l’altura de la ionosfera amb un parell d’hores d’antelació. Això ens permet mitigar els efectes contraproduents que aquestes variacions produeixen sobre els sistemes de comunicació i navegació. Aquest model és únic al món. La Figura 3 mostra com el nostre model millora les previsions.

Aquest estudi ha estat molt ben acollit i ha estat seleccionat pels editors de la revista com el millor article del mes en meteorologia espacial de tots els que s’han publicat a les nombroses revistes científiques de l’AGU. La publicació d’aquest article avala la qualitat de la investigació duta a terme a l’Observatori de l’Ebre i és un reconeixement al treball fet pels nostres investigadors. Així doncs, a pesar de dures retallades seguim donant el millor de nosaltres mateixos i seguim investigant l’entorn que ens envolta per a contribuir en la millora del coneixement i per a seguir sent un centre referent a nivell internacional.

Cita completa de l’article: Blanch, E., and D. Altadill (2012), Midlatitude F region peak height changes in response to interplanetary magnetic field conditions and modeling results, J. Geophys. Res., 117, A12311, doi:10.1029/2012JA018009.

Publicat dins de Recerca | Etiquetat com a , , , , | Desactiva els comentaris

L’Observatori exposa el llegat científic i artístic de J. Landerer, mecenes, científic i divulgador de la ciència

Aquest diumenge, durant la Jornada de Portes Obertes, es presentarà una nova exposició sobre Joaquim Landerer. L’exposició estarà oberta fins al 5 de desembre 21 de desembre.

Landerer amb el seu telescopi

Landerer amb el seu telescopi

Josep Joaquim Landerer i Climent fou un eminent investigador a les Terres de l’Ebre, que va dedicar la seva vida a l’estudi i la recerca, amb una visió força avançada a la seva època. Landerer fou un dels impulsors i mecenes de l’Observatori de l’Ebre, en la fundació del qual va col·laborar. En el 90è aniversari de la seva mort i amb motiu de la Setmana de la Ciència d’enguany, l’equip de la Biblioteca de l’Observatori de l’Ebre, amb la col·laboració de l’Escola d’Art i disseny de la Diputació de Tarragona a Tortosa, l’IES de l’Ebre i Toni Tèrmens, han preparat una exposició titulada “J.J. Landerer: Científic, Divulgador i Il·lustrador” (Cartell de l’exposició en format PDF), on s’hi recorda la figura de l’astrònom i geòleg i es presenta part del seu llegat documental que va dipositar a l’Observatori. A l’exposició s’hi mostraran alguns dels seus llibres i quaderns de treball. També s’hi presentaran mostres dels seus interessants treballs de divulgació i d’il·lustració, conjuntament amb alguns dels fòssils que va recollir per a la seva col·lecció, la qual també hem publicat en un portal web específic.

En aquesta mostra s’hi podran veure els seus vessants de científic i d’artista. Com a científic, Landerer va fer treballs pioners tant en el camp de la geologia com en el de l’astronomia. Com a geòleg i geofísic, fou el primer que va estudiar la naturalesa nostres Ports. També va ser el primer que va mesurar els corrents tel·lúrics a Espanya i realitzà tasques d’observacions meteorològica. Com a astrònom va realitzar estudis originals sobre la proporció de llum polaritzada a l’atmosfera coronal del Sol i també va estudiar la naturalesa del sòl lunar. Va realitzar nombrosos càlculs sobre eclipsis i estudis sobre els satèl·lits de Júpiter i sobre Venus. Habitualment presentava les comunicacions de les seves recerques a l’Acadèmia de Ciències de Paris. Landerer va dedicar molts esforços a la divulgació, això el va portar a realitzar un gran nombre de dibuixos, pintures i il·lustracions de gran qualitat artística.

Il·lustració de J. Landerer

Il·lustració de J. Landerer

A l’exposició també s’hi presentarà el nou portal web amb el fons paleontològic de Landerer. La procedència dels fòssils de la col·lecció de Landerer es divideix en dos grans grups, els recollits a França (Arénas de Fontainebleau, Arénas de Beauchamp, Cuise La Motte, Grignon, Gend) i els recollits a Espanya, sobretot a la Serralada Ibèrica, al Maestrat i els Ports de Tortosa-Beseit (en especial hi ha exemplars de Benifassà, Xert i Tortosa). A la web s’hi recullen primordialment els referits a aquest segon grup. Tot aquest material té un especial valor dins del camp de la historia de la geologia catalana i possiblement s’hi trobin exemplars que s’havien considerat com a perduts.

Landerer va formar part de diferents societats científiques: Fou Membre de la Societat Geològica de França, Membre corresponent de la Reial Acadèmia de Ciències Exactes Físiques i Naturals de Madrid des de 1901, de la Real Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i de la Societat d’Història Natural d’Espanya, entre d’altres. Tot plegat li va proporcionar un reconegut prestigi internacional, va rebre diferents distincions honorífiques, entre elles, el Premi Janssen de la Societat Astronòmica de França i la Gran Creu del Mèrit Naval, que li va concedir la reina d’Espanya arrel de l’eclipsi de 1900. El Pare Cirera, fundador de l’Observatori, recordava que Landerer va fer possible el pla científic l’Observatori de l’Ebre; primer amb el seu suport, i més tard, amb el seu llegat. Aquest llegat va fer viable la construcció del Pavelló Landerer, el més gran dels de l’Observatori, destinat a Biblioteca i Museu i on podreu veure l’exposició.

Publicat dins de Divulgació, Notícies | Etiquetat com a , , , , , , , | 1 comentari

Les tempestes solars protagonistes de la jornada de portes obertes d’enguany

Foto d'una torre elèctrica amb un cel rogent al fons.

Les xarxes de transport elèctric es poden veure severament afectades per una tempesta solar (Autor de la foto: PQS).

Després de l’exuberància de la primavera i la calor de l’estiu, arriben les pluges de tardor, el fred, els bolets, la castanyada i la jornada de portes obertes de l’Observatori de l’Ebre! Com cada any durant la setmana de la ciència, el proper diumenge 18 de novembre a les 11h obrirem les nostres portes de bat a bat, per tal que tothom que ho vulgui pugui compartir una jornada de cultura científica amb nosaltres. Enguany, seguint l’estructura dels darrers anys, oferirem una conferència, un taller experimental i una completa visita guiada.

La conferència, que serà pronunciada pel Dr. J. Miquel Torta Margalef, anterior director i investigador del centre, es titularà “Tempestes solars: un risc natural emergent“. Aquesta temàtica, sobre la qual ja n’hem parlat en aquest blog, està adquirint més importància a mesura que la tecnologia està envaint més àmbits de la nostra vida. Les tempestes solars, que són causades per un augment sobtat de l’activitat del Sol, poden fer arribar un gran nombre de partícules amb càrrega elèctrica al nostre planeta. Aquestes partícules formen el vent solar. En la majoria de casos, el camp magnètic terrestre ens protegeix del vent solar, però de vegades les seves partícules poden penetrar l’atmosfera causant fenòmens tan bells i coneguts com les aurores boreals, però també nombrosos problemes: fallades dels sistemes de comunicació via satèl·lit, problemes en els sistemes electrònics d’avions o avaries a les xarxes de transport elèctric d’alta tensió, entre d’altres. El Dr. Torta ens explicarà com es causen aquestes tempestes i com poden afectar la nostra vida quotidiana.

Foto d'un doble pèndol electromagnètic

Un doble pèndol electromagnètic. El moviment d’un dels dos pèndols, genera un corrent elèctric que provoca el moviment de l’altre pèndol.

Els efectes de les tempestes solars estan molt lligats a l’electricitat i el magnetisme. L’electricitat és un fenomen ben conegut i quotidiani. El magnetisme, en canvi, sembla més misteriós. No obstant, el magnetisme i l’electricitat estan íntimament lligats. De fet, són dues cares de la mateixa moneda. Així doncs, seguint la mateixa metodologia dels darrers anys, hem preparat un petit taller experimental, on realitzarem tres experiències que ens permetran entendre una mica millor els camps magnètics i la seva relació amb els corrents elèctrics.

  1. Primer, veurem d’una manera molt visual com un corrent elèctric pot generar un camp magnètic.
  2. Després, farem l’experiència inversa. En aquest cas, generarem un corrent elèctric a partir d’un camp magnètic variable, un procés que és a la base de tots els generadors elèctrics, des dels que s’utilitzen a les centrals nuclears, fins a les dinamos de les nostres bicicletes.
  3. Finalment, combinant el que haurem après a les dues experiències anteriors, farem una divertida pràctica en la que aconseguirem que un pèndol (fet per un imant i una molla), mogui un segon pèndol. En veure-ho, semblarà que fem màgia, però, de fet, amb el que haurem vist a les dues pràctiques anteriors comprendrem perfectament el que està passant.

El taller que acabem de descriure, formarà part del circuit de la visita de l’Observatori, que també inclourà una visita a la sempre magnifica biblioteca, on hi trobarem alguna sorpresa, al pavelló magnètic, al pavelló sísmic i i al pavelló astronòmic. Tots ells, que es troben en diferents punts dels jardins de l’Observatori, formen un conjunt històric únic de gran valor científic i cultural. L’Observatori es pot visitar al llarg de l’any, però el dia de portes obertes és el dia en que es poden visitar més coses.

Fa uns dies vam anar a Antena Caro a presentar la Jornada de Portes Obertes. Antena Caro ha tingut l’amabilitat de gravar-ho en vídeo i penjar-ho a YouTube. Aquí podeu veure la tertúlia que vam tenir:

Us esperem amb els braços oberts. Recordeu que la jornada és gratuïta i va destinada a tots els públics.

Publicat dins de Divulgació, Notícies | Etiquetat com a , , , , , , , | 1 comentari