La revista Ibérica : clausura d’un centenari

Al llarg del darrer any s’ha commemorat un fet significatiu, el centenari de la revista Ibérica nascuda a l’Observatori de l’Ebre. Aquest centenari que fou organitzat conjuntament amb l’Institut d’Estudis Catalans i l’Ajuntament de Roquetes, després d’un seguit d’actes, farà la seva clausura durant la Setmana de la Ciència d’enguany.

Per aquest motiu durant la Jornada de Portes Obertes del dia 16 de novembre i fins el dia 21 es podrà veure de nou a la seu de la Biblioteca de l’Observatori de l’Ebre l’exposició “Ibérica: divulgació, ciència i enginys”. Aquesta exposició ha estat itinerant i, després de ser exhibida a la Seu de l’ Institut d’Estudis Catalans i al Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Terrassa (mNACTEC), serà exposada de nou a l’observatori.

Portada de la revista Ibérica de l'any 1914

Portada de la revista Ibérica (1914)

La revista Ibérica es publicà a finals de l’any 1913 a l’Observatori de l’Ebre, amb l’objectiu de difondre, setmanalment, el coneixement científic i tecnològic generat en una època marcada pel progrés.

Ibérica s’edità a Roquetes fins l’any 1925 . A partir d’aleshores la revista es traslladà a Barcelona juntament amb la seva biblioteca que havia estat unida a la de l’Observatori de l’Ebre i que actualment en bona part s’ha recuperat.

La revista un cop a Barcelona interromp la seva publicació l’any 1936 per la Guerra Civil, però començà de nou la seva edició l’any 1945 un cop acabada aquesta i la 2na Guerra Mundial.

Portada de la revista Ibérica de l'any 1974

Portada de la revista Ibérica (1974)

La revista sempre va estar acompanyada de col·laboradors destacats i gràcies a l’empenta dels seus directors, tots ells jesuïtes, va aconseguir sobreviure fins els primers anys del segle XXI, documentant la revolució científica i tecnològica que va viure la humanitat al llarg de gairebé tot un segle. Per aquest motiu, l’Ajuntament de Roquetes ha distingit a la Companyia de Jesús com a Roquetenc de l’any.

L’exposició recull la història de la revista des dels seus inici, els anys de convivència amb l’observatori, fins el seu trasllat i estada a Barcelona. Destacant els col·laboradors i el rol que va tenir la nostra revista en la divulgació de la ciència i la tecnologia. Un projecte que fou pioner a nivell espanyol, i fou possible gràcies a l’ambient que es respirava la zona, on els jesuïtes foren molt actius en el camp de les ciències, fundant tres laboratoris científics a Roquetes.

Podeu trobar la revista digitalitzada fins l’any 1920 i més informació a la biblioteca virtual.

Portada de la revista Ibérica de l'any 2004

Portada de la revista Ibérica (2004)

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , | Envia un comentari

L’octubre de 2014 ha sigut molt càlid.

L’octubre de 2014 ha sigut el segon octubre més càlid des que hi ha registre a l’Observatori de l’Ebre (1880).

La temperatura màxima mitjana del passat mes ha sigut de 27.1 ºC,mentre que la mitjana de les mínimes fou 15.5 ºC, el que fa que la temperatura mitjana sigui de 21.3 ºC. Aquests valors només són superats pels de l’any 2013 any en que temperatura màxima mitjana va ser de de 27.4 ºC, la mínima de 15.9 ºC i la mitjana de 21.7 ºC. Aquests són els únics dos anys de tota la sèrie en que la temperatura mitjana supera els 21.0 ºC.

Gràfica que compara la temperatura màxima de cada dia del mes amb els rècords històrics.

Evolució de la temperatura màxima del mes d’octubre de 2014 (línia blava) i màxims històrics per cadascun dels dies del mes. Dades des de 1880.

Com es pot apreciar en el gràfic adjunt—on hem superposat la temperatura màxima de cadascun dels dies del mes d’octubre de 2014 (línia blava) als valors màxims diaris de la sèrie pel dia corresponent (barres)—aquest més es van assolir tres rècords. Així, el dia 19 es va enregistrar un valor màxim de 29.1 ºC, mentre que l’anterior valor més gran era de 28.7 ºC (2013). El dia 21 s’assolí un valor de 31.5 ºC, essent l’antic valor extrem de 30.4 (1997) i, finalment, el dia 24 la temperatura màxima fou de 29.7 ºC, essent el màxim històric per aquell dia de 28.5 (2009).

Si mirem els anys amb més extrems (barres), veiem que hi ha dos anys que sobresurten força: el 2013 i el 2011. El 2011 domina durant la primera dècada del mes, però després no torna a aparèixer, mentre que el 2013 es troba tant al principi com a meitat i al final del mes. Recordem que l’any 2013 va ser un any de calor excepcional. Si ens hi fixem, quasi tots els rècords corresponen a anys de finals del segle XX i del segle XXI. Això és degut a la marcada tendència de la sèrie de les temperatures màximes, que cada cop són més altes, molt probablement degut al canvi climàtic.

Tot i que no faci referència a la temperatura, cal destacar també que la humitat relativa mínima del dia 23 va ser únicament del 13%, valor inusualment baix per un més d’octubre. No obstant, aquest valor no és el més baix de la sèrie, ja que el 4 d’octubre de 1984 es va enregistrar un valor del 12 %.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , | Desactiva els comentaris

El Sol presenta un interessant grup de taques que podrien causar una ejecció geoefectiva.

Fotografia del Sol.

Fotografia del Sol feta a l’Observatori de l’Ebre el 21 d’octubre de 2014.

El Sol presenta un grup de taques (al que la NOAA ha assignat com a regió 2192) que ha produït ja diverses erupcions solars, la més potent diumenge passat quan començava aparèixer pel costat est del Sol.

Degut a la rotació solar ha anat avançant cap al seu meridià central, de manera que una gran erupció d’aquesta regió activa podria donar lloc a una ejecció de massa solar que resultés geo-efectiva, és a dir, provocant tempestes ionosfèriques i geomagnètiques potencialment susceptibles d’afectar els sistemes tecnològics terrestres.

Diferents mitjans ja n’han estat parlant. Per exemple, La Vanguardia i l’ABC.

Publicat dins de Notícies | Etiquetat com a | Desactiva els comentaris

Catalunya, declinació est.

Brúixola.

La brúixola s’ha utilitzat tradicionalment per a l’orientació. A casa nostra, l’agulla apunta molt aproximadament cap al nord veritable (el geogràfic), però de manera més precisa cal dir que està lleugerament decantada cap a l’est.

El territori català es troba ja pràcticament a l’est de la línia àgona o línia de Declinació zero; així ho corroboren les mesures del camp magnètic terrestre realitzades per l’Observatori de l’Ebre.

Aquest és el resultat d’una lenta deriva natural del camp magnètic que es manifesta amb la direcció en què es desvia la brúixola respecte al nord geogràfic (o veritable): A l’oest de la línia àgona, l’agulla apunta lleugerament cap a ponent; a l’est, cap a llevant.

Aquest llindar natural, de condició dinàmica, va començar a penetrar les comarques més orientals del territori durant el 2009, i sortirà per la seva part més occidental a finals d’aquest any o principis de 2015, recorrent el país d’est a oest a raó d’uns 50 quilòmetres per any.

Teodolit.

Aparell de mesura precisa de la direcció del camp magnètic a l’Observatori de l’Ebre.

L’Observatori de l’Ebre, establert el 1904 a Roquetes, s’ha vist obligat, en la darrera dècada, a migrar els instruments de mesura del camp geomagnètic a un indret proper a la vila d’Horta de Sant Joan per raons de “soroll electromagnètic”. Degut a la proximitat de l’Observatori a zones urbanes, les mesures a l’emplaçament tradicional havien adquirit un component artificial que impedia la correcta determinació dels fenòmens magnètics naturals. Aquest component artificial és degut, entre d’altres, a l’electrificació del tren.

Malgrat això, podem afirmar que la línia àgona va travessar l’Observatori a l’abril de 2014 (veure enllaç a la nostra plana web), mentre que les mesures a la nova ubicació mostren com la declinació mitjana (a Horta de Sant Joan) ha passat progressivament d’oest a est durant el passat setembre. Tot plegat un fet anecdòtic, però tanmateix remarcable, si tenim en compte que aquest fenomen es va produir per darrera vegada a casa nostra fa 350 anys.

Mapa amb la línia àgona sobre  Catalunya.

Mapa on es mostren les línies d’igual declinació magnètica. En groc, la línia àgona (lloc geomètric on la declinació és zero) esperada pel model IGRF per a gener de 2015. Catalunya es mostra pràcticament a llevant de la línia àgona. Font: NOAA, EUA.

Publicat dins de Divulgació | Etiquetat com a , | Desactiva els comentaris

L’estiu del 2014 ha sigut lleugerament més càlid i més plujós que la climatologia.

Les dades de l’estació meteorològica de l’Observatori de l’Ebre (Roquetes, Baix Ebre) mostren que l’any 2014 ha sigut més càlid i plujós que la climatologia, però la major part de la precipitació s’ha recollit en dos únics esdeveniments.

Evolució de la temperatura màxima i mínima i de la precipitació durant els mesos de juny, juliol i agost de 2014.

Evolució de la temperatura màxima i mínima i de la precipitació durant els mesos de juny, juliol i agost de 2014.

Temperatura

Les temperatures mitjanes dels mesos de juny, juliol i agost van ser de 24.3 ºC, 26.2 ºC i 26ºC respectivament, mentre que els valors normals (mitjana del trentenni 1981-2010) corresponents són de 23.4ºC, 26.3 ºC i 26.5 ºC . La major diferència s’assoleix al més de juny (+0.9 ºC). El mes de juliol la diferència és negativa (-0.1 ºC) i la de l’agost és nul·la.

També es durant el mes de juny que s’assoleix el valor màxim absolut del l’estiu 2014, ja que el dia 13 es van enregistrar 37.0 ºC. Aquesta temperatura és bastant alta, però per sota del valor extrem d’un mes de juny que és de 38.2 ºC (23 de juny de 2005). Les diferències més grans respecte als valors normals de les temperatures màximes i mínimes mitjanes també són del mes de juny. Així, la mitjana de màximes fou de 30.5 ºC (1.1 ºC per sobre del valor normal) i la mitjana de mínimes 18.1 ºC (+ 0.6 ºC).

Els valors dels mesos de juliol i agost són força comparables als valors normals, essent l’anomalia del mes de juliol, molt petita però negativa, és a dir, més fred que la mitjana. La temperatura mitjana màxima fou de 32.1 ºC (-0.1 ºC) i 31.9 ºC (-0.4 ºC) respectivament, mentre que per les mitjanes de mínimes tenim 20.2 ºC (-0.1 ºC) i 21.0 (+0.4 ºC).

De les 92 nits de l’estiu, 45 foren tropicals (temperatura mínima >20.0ºC). La gràfica adjunta mostra l’evolució de les temperatures màximes i mínimes diàries, els valors mitjans per a cada mes i els valors mitjans normals. S’aprecia clarament el màxim absolut i destaquen dos dies en que la temperatura màxima no va sobrepassar els 25ºC, com són el dia 24 de juny (23.3 ºC) i el 21 d’agost (24.0 ºC)

Precipitació

Les precipitacions d’aquest estiu han estat lleugerament més grans que la climatologia (trentenni 1981-2010), però la major part de l’aigua s’ha recollit en només dos dies.

Aquest estiu s’han recollit en total 100.4 mm mentre que els valors normals de la sèrie (1981-2010), ens donen un valor de 73.1 mm, i si agafem tota la sèrie (1880-2013) tenim un valor mitjà acumulat de 84.3 mm.

La distribució per mesos d’aquesta precipitació és bastant irregular. El mes de juny va ser bastant sec amb únicament 5.6 mm. El juliol, amb 35.9 mm, va ser força plujós per al que és habitual en aquest mes, però cal tenir en compte que 34.7 mm van caure en un sol dia, el dia 3. A partir d’aquesta data no es registra cap dia de precipitació superior a 0.1 mm. Finalment durant el mes d’agost també s’ha enregistrat més precipitació de la que marquen els valors mitjans. En concret es van recollir 58.9 mm, essent destacable la precipitació del dia 22 amb un total de 47.1 mm, en només 2 hores i 20 minuts.

Veiem que la distribució de la precipitació estiuenca ha estat bàsicament tempestuosa i és remarcable el fet de que més del 70 % de la precipitació de tot l’estiu es recollís en dos dies, com s’aprecia a la gràfica adjunta on es veuen clarament els dos pics en el registre de precipitació.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , | Desactiva els comentaris

Les nits càlides arriben més d’hora que a principis de segle

El divendres 13 i el dissabte 14 de juny van ser els primers dies de l’any en que la temperatura no va davallar de 20 ºC. Aquest llindar és significatiu perquè es defineix la nit tropical com aquella en que la temperatura no davalla dels 20ºC. La pregunta que ens fem és si aquestes temperatures mínimes tan altes van arribar més d’hora que de costum o no.

Per tal de fer una comparativa amb la sèrie històrica (1910-2014), hem buscat quina ha estat la primera data de l’any en que la temperatura mínima va ser igual o superior a 20 ºC.

Evolució de la data del primer dia de l'any en que la temperatura mínima supera els 20ºC.

Evolució de la data del primer dia de l’any en que la temperatura mínima supera els 20ºC.

El gràfic que hem elaborat mostra que des de 1910 fins a meitats de la dècada dels 50 hi ha un avançament de la data, passant per un període més o menys estable fins a la dècada dels 90 en que aquest valor s’assoleix més tard, per tornar a presentar un avançament de la data.

Així, durant la dècada 1910-1919 el valor mig fou el 5 de juliol, mentre que el valor mig dels 10 darrers anys (2005-2014) ha estat el 16 de juny, 19 dies mes aviat. És a dir, la data de la primera nit tropical s’està avançant.

En relació a la situació del divendres 13, també hem de dir que aquell dia vam assolir una màxima de 37 ºC. Aquest és un valor molt alt per la data, tot i que no és un rècord històric absolut per a un 13 de juny, ja que el 13 de juny de l’any 1981 vam assolir 37.4 ºC.

p.s. Cal tenir en compte que la temperatura mínima del dia complet no té perquè coincidir amb la temperatura mínima de la nit, però per fer l’anàlisi més simple, hem mirat les temperatures mínimes diàries, ja que la temperatura mínima nocturna no s’enregistra tal qual a la base de dades. Les conclusions resultants de fer-ho d’una o altra manera no canvien significativament l’anàlisi.

Publicat dins de Divulgació | Desactiva els comentaris

La nit del 5 al 6 de novembre fou una nit tropical

Durant la nit del 5 al 6 de novembre es va enregistrar una temperatura mínima de 21.6 ºC, essent una nit tropical (temperatura superior a 20 C).

Però, paradoxalment, la mínima absoluta del dia 5 de novembre va ser de 16.7 ºC i la del dia 6 fou encara més baixa, 15.0 ºC. Com és que els 21.6 ºC no han quedat enregistrats a la sèrie de temperatures mínimes diàries?

Evolució de la temperatura al llarg del 5 i 6 de novembre de 2013.

Evolució de la temperatura al llarg del 5 i 6 de novembre de 2013. Feu clic a sobre per veure la imatge ampliada.

Això es degut a que les mínimes diàries les comptabilitzem de 0 a 24 hores. Com podeu veure a la gràfica adjunta, en el cas del dia 5 el valor més fred s’assolí a les 01:30 mentre que el dia 6 la mínima ocorregué a les 23:59.

És a dir els dos mínims es van enregistrar a la matinada del dia 5 i al final del dia 6, quedant la nit del 5 al 6 com a molt càlida. D’aquesta manera, la temperatura de la nit del 5 al 6 no quedarà enregistrada a la sèrie de temperatures mínimes diàries, perquè la seva temperatura no va ser més baixa que les mínimes dels respectius dies.

Això fa que sigui difícil comparar aquesta nit amb les dades històriques, perquè aquesta nit no quedarà enregistrada a la sèrie de mínimes diàries històriques, perquè durant aquella nit no s’hi va enregistrar cap mínim absolut diari.

En relació a la temperatura màxima, podem dir que la del dia 6 va ser de 28.2 ºC, que iguala la màxima absoluta per un més de novembre (3-11-1924).

Publicat dins de Notícies | Etiquetat com a | Desactiva els comentaris

Aquest dissabte esperem una probable tempesta geomagnètica intensa

Ampliació de l'ionograma corresponent a les 07:05. L'eix d'ordenades mostra l'altura (km) i l'eix d'abscisses mostra la freqüència (MHz).

Ampliació de l’ionograma corresponent a les 07:05. L’eix d’ordenades mostra l’altura (km) i l’eix d’abscisses mostra la freqüència (MHz).

Aquest matí s’ha detectat una fulguració solar (M6.5). Una fulguració solar és una tremenda explosió en el Sol que allibera, de forma sobtada, l’energia emmagatzemada en els seus camps magnètics. En qüestió de pocs minuts el material es calenta a molts milions de graus i produeix un esclat de radiació en tot l’espectre electromagnètic.

Segons l’alerta del Solar Influences Data Analysis Center a Bèlgica, la fulguració ha anat acompanyada d’una Ejecció de Massa Coronal (EMC) i, donada la posició de la regió activa, és probable que hi hagin efectes a la Terra.

Ampliació de l'ionograma corresponent a les 07:15. L'eix d'ordenades mostra l'altura (km) i l'eix d'abscisses mostra la freqüència (MHz).

Ampliació de l’ionograma corresponent a les 07:15. L’eix d’ordenades mostra l’altura (km) i l’eix d’abscisses mostra la freqüència (MHz).

Els sensors del satèl·lit SOHO/LASCO han detectat que la velocitat aproximada vers la Terra de l’EMC és d’uns 1000 km/s, amb la qual cosa s’espera que en arribe cap el matí-matinada d’aquest dissabte 13 d’abril. Degut a la configuració de l’EMC, es probable que genere un tempesta magnètica intensa, però encara que és massa aviat per saber-ne l’impacte. Es per aquest motiu que els registres magnètics de l’Observatori encara no mostren cap efecte. Els esperem el dissabte.

La imatge de la variació del flux de raigs X associat a la fulguració solar mostra un augment sobtat. Els efectes d’aquest augment ja s’ha detectat al registre ionosfèric de l’Observatori. Si ens fixem en l’ampliació dels ionogrames corresponents a les 07:05, 07:15 i 07:20 TU, veiem que la regió E en el primer cas presenta els valors normals per aquesta època de l’any i hora. Després, a les 07:15 ha desaparegut. Finalment a les 07:20 presenta un valor força més alt del que s’esperava.

Ampliació de l'ionograma corresponent a les 07:20. L'eix d'ordenades mostra l'altura (km) i l'eix d'abscisses mostra la freqüència (MHz).

Ampliació de l’ionograma corresponent a les 07:20. L’eix d’ordenades mostra l’altura (km) i l’eix d’abscisses mostra la freqüència (MHz).

L’augment en el flux de raig X rebut a l’atmosfera hauria pogut generar un augment sobtat de la ionització en capes baixes (Regio D) i mitjanes (regió E) de l’atmosfera. En la regió D, degut a la major densitat atmosfèrica, s’absorbiria gran part de l’energia de les ones de ràdiofreqüència i ens impediria observar les regions superiors. Aquest fenomen explicaria perquè desapareix el senyal corresponent a la regió E. Un cop estabilitzada la fulguració (pocs minuts), la ionització en les capes més baixes cau ràpidament degut a la gran densitat de la regió i l’absorció d’ones de radio deixa de ser efectiva. En canvi, podria mantenir-se certa ionització addicional en les capes mitjanes (regió E) durant més temps ja que els mecanismes de pèrdua d’ionitzacio són mes lents que el les capes baixes. Aquest fet explicaria perquè els ionogrames posteriors a la fulguració mostren valors bastant superiors als esperats per l’època.

Aquesta fulguració es possible que hagi provocar bloquejos en les ràdio-comunicacions, que són especialment indesitjats el les regions polars. Aquests efectes deixarien incomunicats els vols circumpolars i les companyies aèries es veuen obligades a modificar les seves rutes i traslladar-les per camins més llargs, amb el conseqüent augment de consum d’hidrocarburs i de contaminació.

Publicat dins de Notícies | Etiquetat com a , , , | Desactiva els comentaris

L’OE crea un innovador model per al cartografiat del camp magnètic terrestre

L’Observatori de l’Ebre publica un nou model per cartografiar el camp geomagnètic a l’Atlàntic Nord aprofitant les dades recollides pels vaixells oceanogràfics.

La terra disposa d’un camp magnètic que, entre d’altres fenòmens, causa l’orientació de les brúixoles cap una direcció propera al Nord geogràfic. No obstant, la intensitat i la direcció d’aquest camp no són iguals a tot arreu ni són constants en el temps, de manera que, per exemple, els usuaris d’una brúixola han de tenir en compte quina correcció han d’aplicar, segons l’any i el lloc on es troben. La variació temporal del camp geomagnètic és molt lenta, és per això que l’anomenem variació secular, ja que canvia al llarg dels segles. Així doncs, per a moltes aplicacions científiques i tecnològiques, és útil disposar d’una bona cartografia del camp geomagnètic, que ens indiqui amb precisió com és el camp en un lloc i en un moment determinats. Concretament, aquestes cartografies són essencials per als estudis sobre l’avaluació dels riscos naturals derivats de la meteorologia espacial (és a dir, l’estudi dels efectes de l’activitat solar sobre la Terra), l’exploració mineral i petrolífera, o la navegació.

Distribució espacial de les dades marines (roig) i d'observatoris (en  blau, amb el seu codi) emprades per a l'elaboració del model.

Distribució espacial de les dades marines (roig) i d’observatoris (en blau, amb el seu codi) emprades per a l’elaboració del model.

Analitzant l’evolució de la cartografia geomagnètica dels darrers segles o dècades, hem pogut detectar regions de la Terra on la intensitat del camp magnètic és sempre anormalment feble. Per exemple, una d’aquestes regions es troba a l’Atlàntic Sud. Allí, la intensitat del camp magnètic és aproximadament el 75% de la que trobem a les regions equatorials i només un 30% de la que observem a les regions polars. Això fa que, en aquesta zona de l’Atlàntic Sud, l’escut protector del camp magnètic terrestre, que ens protegeix de les partícules que ens arriben de l’espai, sigui feble i, per tant, no pugui protegir bé els satèl·lits artificials que sobrevolen la zona, els quals en pateixen les conseqüències. A l’àrea occidental de l’Atlàntic Nord, hi tenim també una regió geomagnèticament interessant. Allí la variació secular és especialment ràpida. És important que els models matemàtics que utilitzem per a fer la cartografia geomagnètica siguin capaços de reproduir el comportament del camp en aquestes regions més atípiques.

No obstant, la informació que disposem per a elaborar aquestes cartografies és limitada. Concretament, els estudis es realitzen a partir de les dades recollides, des de finals del segle XIX, pels diferents observatoris geomagnètics, com ara el nostre. El problema, és que aquests observatoris no estan ben repartits geogràficament (els observatoris solen ser propers als nuclis de població), deixant al descobert grans àrees oceàniques. Aquest fet dificulta força l’elaboració de la cartografia del camp geomagnètic. Però, per sort, disposem d’altres fonts de dades que ens poden ajudar a superar aquest problema. Per una banda, podríem emprar les observacions que realitzen els satèl·lits, per l’altra, i aquesta és la novetat de l’estudi que presentem en aquest article, disposem també de les mesures que els vaixells de recerca oceanogràfica han anat recollint durant de les seves travessies. En aquells punts on es creuen dues trajectòries, podem calcular amb precisió la variació del camp geomagnètic. D’aquesta manera, podem aprofitar les dades recollides durant les expedicions oceanogràfiques que s’han anat realitzant al llarg dels anys.

Distribució espacial de les dades marines (roig) i d'observatoris (en  blau, amb el seu codi) emprades per a l'elaboració del model.

Evolució de la variació secular de la intensitat del camp magnètic (en nanoTesles/any) per a l’Atlàntic Nord des del 1960 fins al 2000, com
a resultat del model.

Aprofitant aquesta idea i la nostra expertesa en l’anàlisi de les diferents variacions del camp geomagnètic, hem elaborat un nou model per a la variació secular de la intensitat del camp geomagnètic utilitzant les dades marines d’encreuament que hem mencionat al paràgraf anterior. Una primera versió d’aquest model s’ha obtingut per a la regió de l’Atlàntic Nord pel període 1960-2000, que és el període en el que tenim més i millors dades.

Els resultats indiquen que el nostre nou model regional millora la predicció donada pels millors models globals, de manera que servirà per representar millor el camp geomagnètic sobre les grans àrees desproveïdes d’observatoris, sobretot per als períodes en els quals no disposem d’informació de satèl·lit. Aquest resultat ajudarà a pal·liar una important limitació dels models disponibles fins ara.

Aquest projecte ha estat finançat, en part, per la Generalitat de Catalunya. En ell hi han participat el Dr. Joan Miquel Torta i l’Àngela Talarn, de l’Observatori de l’Ebre, en una col·laboració amb el Dr. Javier Pavón-Carrasco, que fou doctorand del Dr. Torta fa uns anys i ara es troba realitzant una estada post-doctoral a l’Instituto Nazionale di Geofisica e Vulcanologia de Roma. També hi han participat, havent-hi subministrat i pre-tractat les dades marines, el Dr. Manuel Catalán del Real Observatorio de la Armada (San Fernando, Cadis) i el Dr. Takemi Ishihara de l’Institute of Geology and Geinformation del Japó. El treball s’ha publicat a la prestigiosa revista Physics of the Earth and Planetary Interiors.

Cita completa del treball: Pavón-Carrasco, F.J. et al., 2013. Improving total field geomagnetic secular variation modeling from a new set of cross-over marine data. Physics of the Earth and Planetary Interiors, 216, pp.21–31.

Publicat dins de Recerca | Etiquetat com a , | Desactiva els comentaris

Un hivern plujós, ventós i tèrmicament suau

Arriba la primavera i amb ella les ganes d’aprofitar els espais oberts i la natura. Enguany ens fa prou ganes ja que hem tingut un hivern marcat per la pluja i el vent.

Precipitació total hivernal a l'Observatori de l'Ebre i superposició del valor d'enguany.

Precipitació total hivernal a l’Observatori de l’Ebre i superposició del valor d’enguany.

Precipitació màxima en un dia a l'hivern a l'Observatori de l'Ebre i superposició del valor d'enguany.

Precipitació màxima en un dia a l’hivern a l’Observatori de l’Ebre i superposició del valor d’enguany.

L’hivern ha sigut clarament plujós. Hem tingut 11 dies de pluja (> 1mm) i hem acumulat 168.8 mm, que no està gens malament, ja que només 10 hiverns de la sèrie han acumulat més precipitació que el d’enguany. El camp ho agrairà. D’aquests 168 mm, 58.4 mm van caure en un sol dia, el 28 de febrer. Aquest és el 7è dia d’hivern més plujós de tota la sèrie. De fet, la situació general de llevant que ens va portar la pluja de finals de febrer, també va causar una bona nevada al Port.

Mitjana de la ratxa màxima  diària hivernal i superposició del valor d'enguany.

Mitjana de la ratxa màxima diària hivernal i superposició del valor d’enguany.

Les nostres comarques són ben conegudes pel Mestral, un vent fort que quan bufa ens dificulta moltes de les tasques que fem a l’aire lliure. Enguany el vent s’ha fet sentir, essent la mitjana de la ràfega màxima de cada dia la més alta des de 1986. També, el nombre de dies de vent ha estat alt, hem tingut 23 dies amb ratxes de vent de més de 72 km/h, només superats pels anys 87 i 88 (des del 1986).

Mitjana hivernal de les temperatures màximes i mínimes a l'Observatori de l'Ebre i superposició de la mitjana d'enguany.

Mitjana hivernal de les temperatures màximes i mínimes a l’Observatori de l’Ebre i superposició de la mitjana d’enguany.

A nivell de temperatura, l’hivern ha estat prou suau. Tant la mitjana de les màximes com de les mínimes han sigut altes. El cas més interessant és el de les temperatures màximes. La mitjana d’enguany (16.4°C) hauria sigut un extrem a principis de segle, però ara és ben normal. El canvi climàtic està fent augmentar les màximes. La temperatura mínima absoluta de l’hivern també ha sigut suau, amb prou feines ha baixat dels 0°C (-0.8°C) i la temperatura màxima ha estat força càlida, el 31 de gener vam arribar a 24°C.

Veurem com es presenta la primavera, però, com ja sabeu, mai plou a gust de tothom! ;-)

Publicat dins de Notícies | Etiquetat com a , | Desactiva els comentaris